El temps s'escapa, corre i no s'atura, travessant quilòmetres i quilòmetres a una velocitat la qual no puc igualar, i jo el persegueixo, perseverant, sense rendirme, perquè encara tinc una petita espurna d'esperança de que algun dia podré atrapar-lo, o si més no, fer-lo córrer més lentament, controlar-lo, i que no s'em torni a escapar d'aquesta manera, tan cruel, tan freda...
Però llavors me'n adono que no és el temps el que corre massa, sinó jo que sóc lenta, i em miro els peus, i m'adono que els peus em pesen, com mai m'havien pesat, i que ja no sóc capaç de córrer al costat del temps com abans quan érem amics, i m'envaeix una onada de frustració i de ràbia, i busco el quí i el perquè, i finalment, me'n adono de que l'esclavitzador de vides m'ha atrapat i m'ha calçat amb unes sabates de ferro.
Com ha pogut passar? Com he deixat que em posin unes sabates de ferro? Quan era petita els meus pares em van donar unes sabates de plomes, quan era adolescent vaig calçar-ne unes de cuir, després vaig calçar unes de fusta, però ara de sobte tot ha canviat i em trobo que les sabates de ferro pesen 100 vegades més que les de fusta.
Però no em desanimo, penso que puc entrenar-me a córrer amb les sabates de ferro, perquè si m'entreno potser tot serà com abans, ho intento una vegada i una altra, però es sabates cada cop pesen més, i se m'emporten la salut, la motivació i la vida, i el temps corre i corre i l'esclavitzador de vides riu, riu sarcàsticament perquè sap que jo mai havia volgut posarme les sabates de ferro però he caigut a la trampa i he deixat que me les posessin.
Podria ser capaç de treure-me-les tal com me les havia deixat posar? O s'havien clavat en els meus peus per sempre, fins el dia que ja mai més pogués caminar? Seria capaç de alliberar-me'n i tornar a córrer amb el temps, i arribar fins i tot a volar, lliure, com un ocell que no necessita sabates?
